Sóc "la dona de...", "la veïna que peguen", "la pobra desgraciada", "la maltractada"; sóc "la que no té nom". Abans vaig ser sempre "la Xaro", però ara ningú em diu així. No tinc amigues, ni molt menys amics; ni companys, perque no treballe, sols una veïna que m'ajuda quan ell m'abofeteja o em pega. Però Maria, la meua veïna, tampoc em crida pel meu nom. Com té una clau de ma casa, quan sent colps i insults i sent una portada final, obri de pressa i em socorre, i em porta ràpidament a l'ambulatori o en casos extrems, avisa una ambulància.
Pero Maria, la meua veïna, sols em diu "xicona". Em diu: Xicona, reacciona!, Xicona, desperta!, Xicona, no plores més!, Xicona, denúncia que jo et recolze!. Però sense nom no m'atrevisc.
A açò li diuen en la tele "perdre l'autoestima". Jo sóc molt inculta i mai he sabut ben bé que signifiquen eixes paraules, però Maria, la meua veïna, diu que és no saber ja ni qui és una, perdre el nom de pila.
He arribat a pensar que tanta brutalitat s'acabarà quan recupere el meu nom. Quan puga cridar alt i amb decisió: A Xaro no li pegues mai més!. Ho tinc decidit, no hi haurà pròxima vegada. Ningú pegarà a Xaro!... NINGÚ PEGARÀ A XARO!
NO A LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada